És una novel·la entranyable sense ser tampoc benèvola. Ja veureu que la seva nota en foscor moral no és gens baixa.

D’entrada crec que sempre és un plus quan una autora t’endinsa en un món que coneix bé. El llibre aborda la maduració d’una relació d’amistat, entorn de la passió que tots dos senten pels mons dels videojocs. En Sam i la Sadie es troben de petits i, malgrat viure tots dos en LA, és com si fossin de mons diferents. No obstant això, aquestes diferències seran molt poc palpables per a ells i encara menys quan, per sobre de tot, passaven l’estona visquen altres vides, les que manipulaven a través de la seva consola compartida. Amb ells creixem a través dels 90, 2000 i fins arribem a la dècada passada. No sols els veiem passar pantalles a ells, sinó que, de pas, transitem a través de l’evolució de la mateixa indústria.

Fa unes setmanes, en un tuit, vaig llegir a un usuari queixar-se que la novel·la no tenia un gran valor literari, i estic d’acord que no és una Fortalesa de la solitud de Lethem (novel·la amb la qual li veig certa semblança), però ull, el motor de joc (narratiu) de la mateixa és tan polit que li permet arribar molt lluny, sense necessitat de grans escarafalls literaris de cara al lector (i a la galeria). De fet, el lector se sent conduït amb tanta diligència, que pot ser que passin per alt detalls d’envergadura.