Que ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí

Era l’estiu de 2012 i l’Empordà era captiu d’un foc originat precisament en el deambular que delinea la novel·la Dies de frontera, quan em vaig posar en contacte amb l’escriptor Vicenç Pagés Jordà (Figueres, 1963) per donar-li l’enhorabona, després d’enllestir la lectura d’Els jugadors de Whist.  En el missatge, a part de les meves lloances, li vaig confessar que de vegades era difícil no deixar-se remolcar per les grans balenes nord-americanes, en detriment de la literatura més pròxima. La seva resposta fou prominent: “Efectivament, de vegades les grans balenes ens fan oblidar les nostres tonyines”. El fet que cités precisament la tonyina, un peix que es mou entre l’Atlàntic Nord i el Mediterrani, és una referència molt idònia per aquest autor figuerenc que, pel seu estil, no se sent pas incòmode giravoltant entre els citats cetacis.

Un lustre després del fulgurant èxit d’Els jugadors de Whist, Vicenç Pagés torna amb Dies de frontera, una novel·la de caire més íntim i circumspecte, en contraposició a l’expansionisme de l’anterior. A Dies de frontera la idea de la parella contemporània està darrera de tot, en un moment on s’ha trencat la “cadena”: casar-se, tenir fills…, que s’imposava sense ben bé adonar-se’n. Ara, tot el que era “llei de vida” s’ha convertit en un continu plebiscit. Una relliscada fa trontollar una relació, que semblava haver aconseguit aquell estadi en què totes les potes es troben estabilitzades. En Pau és mestre en un institut de Figueres, amb totes les tensions que això comporta avui dia; la Teresa, en canvi, acaba de deixar la feina que l’havia acompanyada tota la vida a la immobiliària creada pel seu pare temps ençà, i aconsegueix una plaça com a oficinista en un centre cultural a Girona. Al llarg de la novel·la, se’ns narra cóm han “arribat fins aquí”, tal i com dirien els Manel, tenint com a inestimable taló de fons l’Empordà. Vicenç Pagès utilitza com ningú la “glocalització” en no escatimar en referències locals, dotant la història de naturalisme, fent-la més pròxima, i en el fons aconseguint la universalitat.

L’autor, aquest cop, vol carregar el relat a les espatlles de dos personatges quasi anodins com se sòl dir, amb les mateixes pors i anhels que la resta de mortals, i així potenciar aquest caire més costumista. A Dies de frontera no trobem, tampoc, un moment àlgid, com ho fou la boda de la filla que serveix com a clímax i pira de les despulles del personatge d’en Jordi Recasens (protagonista d’Els jugadors de Whist). Per recrear-se en aquesta sordidesa es podria fer ús d’un símil emprat brillantment pel propi autor, traient-lo del context que ocupa a la novel·la: tant en Pau com la Teresa son una mica Times New Roman. Com podeu veure, Vicenç Pàges té un do per convertir en material literari les fonts que caracteritzen l’època i les sap posar de la seva part com a eines narratològiques. Si en Els jugadors de Whist, el fotolog arribava a teixir les relacions entre alguns dels personatges; ara, la missatgeria instantània del  Whatsaap li pren el relleu. O encara millor, quan realitza un impecable ús dels grups de facebook que segueixen alguns dels personatges, com un retrat més revelador que dues pàgines descriptives per sé. Tal i com va escriure Fernández Porta al pròleg de l’edició castellana de l’obra anterior: “hi ha un treball fet a consciència sobre l’ús del registre verbal (i no verbal) i emocional que correspon a cada perfil, a cada diàleg”.

Això sí, de nou es repeteix un dels leitmotiv i emblemes de l’autor a l’hora d’estructurar les seves novel·les: capítols expressament curts que premien al lector amb una experiència de lectura àgil, engrescadora i clàstica, que permet anar jugant amb els tempos de la història.

El fet que la frontera jugui tant un paper metafísic com real és important. Més enllà de l’homenatge que es fa als exiliats republicans, els personatges que ens ocupen, d’alguna manera també resten suspesos en una espècie d’exili. En Pau es redimeix en un pis infecte a pocs blocs del de la Teresa. Ella  viurà un contacte més proper amb la frontera real, i tal vegada més cinematogràfic, on es trobarà fit a fit amb les dues cares de la moneda: el retorn, o la marxa definitiva, aquella on es veu el camí que mai més s’ha de tornar a trepitjar. Però la seva experiència també té quelcom d’aquell paisatge sense llei (però amb acords de Shengen), on es pot sentir alliberada, i fer que tot el que hi passi romangui a l’altra banda.

Text escrit al 2014