Es podria dir que, si “Canto jo i la muntanya balla” és una novel·la netament expansiva, Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres opta per recargolar-se en si mateixa i tendeix a reconcentrar-se gravitacionalment. Segurament era la resposta lògica a la seva predecessora. El que no varia és el desbordant talent que es fa palès en qualsevol text d’aquesta autora, que té, no només al món de les lletres catalanes, sinó també a tot el públic lector europeu, pendent de les seves propostes literàries. Inequívocament estem davant d’una autora original i extremadament dotada per desafiar qualsevol pretext literari a partir d’una pugna constant amb l’idioma, per trobar la construcció lèxica més afinada en tot moment.

Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres és una novel·la on les dones ocupen un rol central. Coneixerem totes les mares, àvies, filles, nebodes, cosines que han viscut en una casa de camp, perduda de la mà de Déu, durant generacions. El que succeeix és que la narrativa no es deixa domar per la lògica del temps sistèmic i les línies temporals també es veuran doblegades per aquesta força gravitatòria que comentàvem abans. El patró és que un originari pacte amb el diable i la seva contrapartida vinculada, tindrà efecte i no perdonarà cap nou membre de la família.