Matrioixques és un llibre que parla sobre identitat i llaços sentimentals, sempre entorn de la figura(es) materna(es). Si veiéssim aquesta novel·la des de l’òptica d’un experiment, podríem dir que Marta Carnicero sotmet aquests dos conceptes a estats de màxim estrès i, també, es dedica a estudiar el seu comportament en un estadi de repòs simulat. El quid de la qüestió és veure com els sismes creats en la primera fase acaben arribant a la segona. Traslladat a la ficció, d’una banda, som conduïts a la barbàrie d’una guerra, on les dones són preses i utilitzades per a infligir dolor i humiliació, cap a elles mateixes i, així també, com a corretja de transmissió del mateix dolor i humiliació, cap a tota la comunitat que representen. En un altre pla (també temporal) tenim a una noia de disset anys, que viu a Barcelona, en el si d’una família benestant, però que, tanmateix, creix en un entorn on l’equilibri sempre sembla estar a punt d’esfondrar-se per un efecte gravitacional, desconegut per ella. Fins que aquest efecte acaba per col·lapsar no només la seva realitat, sinó, també, la seva pròpia identitat.

M’ha agradat que, malgrat ser una novel·la que apel·la a qüestions tan profundes i doloroses, manté una fredor que fa que no t’aclapari, sinó que et permet fixar en els detalls que l’autora vol.
Marta Carnisser demostra que és una estupenda escriptora que no li espanta ficar-se en zones literàries de conflicte.